Relat sobre voluntariat organitzat des de l’oficina del voluntariat de l’Ajuntament de Vilafranca, on la temàtica base era el voluntariat. Data 18/09/2018
Dia sí i dia també veiem imatges de la costa mediterrània on grans vaixells desembarquen centenars de persones, procedents majoritàriament del continent africà, fugint de la misèria i de les guerres. A mida que van arribant el personal mèdic les van tapen amb mantes d’un color vermell intens, perquè tot i el sol de justícia que cau en “esta España nuestra”, tremolen com una fulla d’un arbre. Com aquella fulla d’arbre que es sacsejada pel vent. Un vent, en ocasions pràcticament imperceptible, que es com una carícia plena de tendresa, que li dóna tot allò que necessita per a poder sobreviure. Però que en altres ocasions la fulla es sacsejada per fortes ventades, tan fortes que provoca es desprengui de l’arbre, del seu referent, del seu origen, i la porti a llocs inesperats i incerts. És una fulla jove, molt jove, encara no li toca desprendre’s de l’arbre, però aquest, el seu arbre, el seu referent, és un arbre malalt, i la fulla no pot créixer sana. Així que decideix, tot i la por al desconegut, i reconeixent la seva vulnerabilitat, deixar l’aferrament, desprendre’s de l’arbre, arriscar-se a tombar pel planeta terra explorant territoris incerts, i a que l’etiquetin de refugiada o migrant en comptes de persona. Són més gran les seves ganes de trobar la calma i la serenitat que la por al desconegut.
La fulla somia en un lloc on no hi hagi toc de queda, on no volin constantment bombes per damunt del seu cap, un lloc on no hagi d’anar corrent cap a casa pel perill dels francs tiradors, o no calgui amagar-se perquè hi ha persones armades, un lloc on poder viure sense sentir por. O almenys no sentir aquella por, la por a morir en qualsevol moment, en qualsevol indret.
La por és una expressió d’un pensament, és una matèria primera que totes les persones naixem amb ella. És un material que ja ens ve de sèrie, i per tant gràcies aquesta meravella els humans podem reconèixer les emocions en els altres. Tothom hem sentit por en algun moment o altre de la vida, encara que no haurem sentint pel mateix, ni amb la mateixa intensitat, però la por l’hem viscuda en el nostre cos, per tant tothom la coneixem, tothom sap que és sentir por. I per això avui, veient aquestes imatges he recordat una nit del mes d’Abril, quan el meu cos va estar sotmès a la freqüència energètica de la por.
Un dia del mes d’Abril a la 1 de la matinada la meva parella va començar a retorçar-se de dolor, un dolor que ens era molt familiar, ja el coneixíem; un atac de còlic nefrític, és un episodi que es repeteix cada quatre o cinc anys. Aquesta vegada es presenta en un moment de feblesa emocional, arriba precedit de situacions greus relacionades amb la salut dels meus sogres, a més sembla que el dolor es d’un nivell alt d’intensitat.
M’alço del llit, i em disposo a vestir-me per portar-lo a urgències. Ho faig a les fosques, per no molestar, i perquè no vull que la meva parella percebi el què m’està passant a mi, tot i que, ara m’adono, que amb l’estat que ell es trobava tampoc s’hagués adonat de que jo estava morta de por.
Una vegada en peu em vesteixo amb molta dificultat, el meu cos comença agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetitius. Tremolo de cap a peus, no puc gesticular paraula, estic suant però alhora tinc molt i molt fred. El meu cos està fora de control, gaire bé no puc fer una passa per caminar. Havia entrat en un estat de xoc, de pànic,
En silenci, surto de l’habitació i en un parell de minuts tot canvia, una llàgrima surt de l’ull dret i un altre de l’ull esquerra, i així successivament fins que començo a plorar intensament, i la tremolor comença a marxar lentament. Havia transitat de la por a la tristesa en menys d’un minut.
Perquè plores? em pregunta la meva parella, no puc contestar, sento les meves galtes inflades amb molta tensió, com les dels Hàmsters quan les tenen plenes de pipes. En el meu cas però, dins la meva boca només hi ha aire, un aire dens molt dens. Només tinc ganes de bufar, per alliberar-me de la tensió, de la ràbia, de la por. Havia transitat de la tristesa a la ràbia.
I a partir d’aquell moment la ràbia es va anar apoderant del meu cos, de la meva ment i es va anar transformant amb una barreja d’emocions. Sentia un dolor intens al pit que em tocava l’ànima acompanyat d’ amargor, tristesa i aflicció, podríem dir que aquestes emocions totes elles juntes formaven un sentiment, el de la desolació.
Alhora que vaig explicant aquesta experiència m’adono que he fet una exploració seqüencial de les emocions, o dit d’un altre manera: he pres consciència de les emocions viscudes en una situació. Prendre consciència emocional és un contingut transversal, que s’inclou en totes les activitats que es realitzen des de l’Associació Escola de Pares i Mares del Penedès, i a la que estic vinculada des de fa 10 anys, primer com a alumna i desprès col·laborant de manera voluntària com a responsable de formació, i pel que percebo, fent aquest relat, totalment integrat.
Col·laborar de manera voluntària amb l’Associació ha estat una experiència molt gratificant, des de els seus inicis fins ara a l’actualitat. Sota el meu punt de vista, col·laborar en una entitat sense ànim de lucre et dona l’oportunitat de viure en primera persona la generositat, el que fas ho fas sense demanar res a canvi, pel simple fet de voler fer-ho, perquè saps que aquella acció que estàs fent pot millorar la vida d’un altre persona. Al mateix temps que dones reps generositat dels altres fent despertar en tu el sentiment de la gratitud.
I cada dia entrenament, entrenament de competències sòcio-emocionals com ara treball en equip, comprensió, acceptació i empatia, donant la possibilitat de poder desenvolupar-te com a persona, i poder ser cada dia una mica millor.
Les activitats organitzades han estat llavors molt valuoses pel territori, i no haguessin pogut realitzar-se sinó hagués estat per totes aquelles persones que durant aquests 10 anys han estat col·laborant de manera altruista amb l’entitat, i per totes aquelles persones que han participat o ens han donat suport activament en les activitats.
Han estat llavors de coneixement que aniran creixent pel Penedès, i més enllà, perquè com sabeu el vent té la virtut de traslladar el pol·len d’uns camps a uns altres, i per això el nostre objectiu ha estat sempre plantar el millor producte.
En definitiva, tot allò que donem als altres ens ho estem donant a nosaltres mateixos. Ara no podem veure l’arbre que en un futur donarà fruits o ombra, i que donarà la felicitat a un altre, però nosaltres vivim aquesta felicitat plantant aquestes llavors.
Llavors per a un món més amable, equilibrat, sostenible i just, plenes de valors com ara el de la responsabilitat individual, cooperació, coherència, honestedat, decència, humanitat, amor i creativitat.
Erich Fromm diu: “tota energia que no se inverteix en crear deriva en energia destructiva”, cada dia podem triar entre crear o destruir, estimar o odiar. La resposta està en les nostres mans.
“Soc llavor de canvi”
