Et miro buscant els teus ulls, buscant una connexió, una vibració, ben bé no sé el que busco mirant els teus ulls, el que si tinc clar és el que penso, la conec?
Em tornes la mirada, em mires també als ulls, en ells hi veig la por, una por que ara m’adono amb la teva mirada que jo també sento. M’has fet de mirall, he vist en els teus ulls allò que a través dels meus també transmeto, i que fins avui no m’havia adonat, o no m’ho havia permès verbalitzar. Tothom s’ha convertit amb enemic potencial de tothom.
Camino ràpidament, tot ho faig de pressa, la meva respiració també s’accelera. El meu cap és una metralleta de pensaments, entremig del caos mental hi ha un pensament que es repeteix, i es repeteix: va Eva, va Eva, acaba de pressa, i cap a casa.
Ara si, tornant cap a casa veig una persona molt estimada, i em fa un salt al cor en veure-la darrere la mascareta, aguanto el plor, no vull que s’adoni de la tristesa que sento, vull distreure’m amb algun comentari estúpid, però el patiment és més gran i sento una pressió en el coll, aleshores arrufo el nas, i la meva vulnerabilitat queda al descobert, no puc amagar unes arrugues que de manera instintiva es mostren en el meu front.
Fa seixanta dies que visc sortir al carrer amb aquesta angoixa, i no puc més, avui he pres una determinació: vull sortir al carrer amb un somriure als ulls. Vull deixar de patir i sentir angoixa.
Es per això que amb aquest post em comprometo, a partir d’avui a: regalar-li un somriure d’ulls a cada persona que em creui pel carrer, la conegui o no. I a més, us convido a totes les persones que vulgueu, i que tingueu ganes d’aportar un granet de sorra positiu a la mama terra, us afegiu aquest repte, perquè mentre somriem no estarem en el caos mental, mentre somriem no estem en el bucle negatiu que ens porta la por.
Un dia qualsevol de maig 2020…
“Soc llavor de canvi”
