Una vegada i una altra la mateixa afirmació “Jo això no es fer-ho” pensament d’impossibilitat instal·lat en el cervell de milers de joves. Una idea irracional instal·lada en la part racional del cervell. Una creença que molts adolescents porten en la seva motxilla, perquè algú, molt pròxim a ells, una vegada després d’una altra els va dir que “ells això no sabien fer-ho”. Un pensament que els fa sentir-se frustrats i incapaços davant qualsevol repte que es proposin, ja que amb aquesta idea pensen que facin el que facin mai aconseguiran els seus somnis o els seus objectius.
Enfront de la pregunta i estoooo?!, això com es fa?! l’adolescent espera que l’adult li de la resposta, ja que en moltes ocasions el seu referent la hi ha facilitat. Aquest no ha deixat un espai perquè l’adolescent pensi o investigui per si solx, potenciant l’adult, sense adonar-se, des de la inconsciència, conductes de dependència i sobre protecció.
L’ajuda és un valor fonamental i molt important per a crear vincles afectius sans, però aquest es pot convertir en un contravalor si no se sap dosar bé les accions que d’ell es deriven. Els adults que acompanyem a criatures ens podem convertir en persones eternament salvadores, i invertir tanta energia en els altres que no quedi energia per a ajudar-nos a nosotrxs.
Us convido que reflexioneu sobre aquestes quatre preguntes que teniu a continuació. Sota el meu punt de vista són imprescindibles formular-se abans de posar-se en acció i començar a ajudar a les persones del nostre entorn:
• Que t’ho demanin literalment: Necessito ajuda per a… pots ajudar-me? o bé preguntar nosaltres vols que t’ajudi? Si l’altra persona diu que no, no ajudaré.
• Sé fer-ho?. No ajudar si no sabem. Si no sabem no ho fem.
• Em correspon?. Que el que hàgim de fer nosaltres perquè ens toqui fer-ho.
• La persona a la qual vull ajudar Ho pot fer sola? Observar si l’altra persona ho pot fer sola. Si ho pot fer sola no ho fem.
A vegades no ens correspon perquè l’altra persona ho pot fer sola, o l’altra persona no vol que l’ajudem, o no ho sabem fer, però a vegades insistim i insistim fins que al final ho acabem fent nosaltres els adults.
Recordo les vegades que el meu fill em deia que li lligués els cordills de les sabatilles de futbol perquè ell no sabia fer-ho, i jo li responia: “la meva ajuda en aquest moment és no ajudar-te, primer intenta’l el teu per tu mateix. Atreveix-te a experimentar, atreveix-te a equivocar-te, i una vegada em demostris que realment no saps o que no pots fer-ho per tu només, només llavors vindré ajudar-te” La seva resposta evident era l’empipament…però al final va aprendre.
Una pregunta que podem formular enfront d’un “això no es com es fa” és que pots fer front alguna cosa que no saps fer?, una de les respostes seriosa: aprendre, cert?. La pregunta immediatament posterior és que has d’aprendre? En aquest moment estiguem preparats a afrontar queixes i empipaments, perquè sortirà el no ho sé, per això t’ho pregunto! Si podem continuar amb la indagació al final sortirà la veritable dificultat. En algun curs per a joves ha sorgit el no comprenc o no entenc el que estic llegint.
Per tant el problema no és que no sabessin fer-ho, sinó que el problema era que no estaven comprenent , i al no comprendre el que estaven llegint augmentava el seu nivell de desconfiança cap a si mateixos per a poder resoldre la tasca.
El sistema educatiu actual a poc a poc va canviant, però encara queda molt per recórrer ja que segueix més enfocat: en la competitivitat, en qui arriba primer i amb més nota, en la memorització i repetició de conceptes, que en l’entrenament de competències emocionals, de raonament i comprensió.
La memorització de conceptes sense entendre el que s’està fent, i sense entendre el sentit del perquè s’està fent el que s’està fent, així com la unificació de criteris per a tot l’alumnat, està donant com a resultat: castració de la curiositat, anul·lació de l’esperit critico i augment de vincles basats en la dependència i la sobreprotecció.
Desig aquest post us sigui útil!
“Soc una llavor de canvi”
