El Martí acaba de fer 16 anys, vol sortir de festa . Quan dic sortir de festa em refereixo sopar, discoteca i tornada a casa sobre 4 o 5 de la matinada. Els pares no es posen d’acord. El pare li deixa la porta oberta, la mare no. Finalment s’arriba a l’acord de que encara no arribat l’hora de sortir de festa, però en Martí no accepta la decisió dels seus pares i agafa el primer tren en direcció cap a Barcelona.
Durant el vespre i la matinada els pares van tenir noticies via watzap ” la sortida va molt bé”. La mare però, continuava com una fura, tenia moltes ganes de posar-li un càstig exemplar al seu fill, perquè el Martí s’havia saltat les normes que els pares havien establert. Així que, tant bon punt arribés, ella ja havia pensat en el càstig que l’imposaria.
En Martí va arribar a l’hora de dinar, encara no havia deixat la bossa a l’habitació que la mare li anunciava el càstig. Ella es de l’opinió que els càstigs són pedagògics, i en Martí ara li calia un càstig exemplar, doncs l’havia fet molt grossa i havia d’aprendre. I jo em pregunto, aprendre què?
Aprendre a fer cas, aprendre a no dir ni mitja paraula, aprendre a obeir sense resistència, aprendre a callar, callar i callar, aprendre a no qüestionar,… en definitiva aprendre a viure la vida com si fossis una ovella tancada en un corral.
La pedagogia del “para que aprendas”, i ho dic en castellà, tal com ens ho deien les monges als anys 70. Una mirada agressiva, sota el meu punt de vista, i que malauradament encara existeix en la nostra societat.
Tal i com es preveia, el càstig va ser exemplar: li va prendre el mòbil i les claus de casa, no podria sortir amb els amics els dissabtes a la tarda per anar jugar futbol. Només podria sortir de casa per anar a l’Institut, i si es queixava es quedaria sense anar-hi, o sigui que es quedaria tancat a casa, empresonat. En Martí evidentment va decidir que es quedaria a casa, que no pensava anar a l’Institut.
Al cap de pocs dies del càstig, en Martí li preguntà a la mare: mare, porto molts dies privat de llibertat, no et sembla que ja em podries tornar les claus i el mòbil? M’agradaria quedar dissabte amb els amics. M’he portat bé aquests dies, no t’he contestat . Et juro que em portaré molt i molt bé i que, per sempre més et faré cas.
Mare: Ai fill, no puc deixar-te en llibertat, tant que m’agradaria a mi, però esta en joc el meu honor, saps? no tinc garanties de que et portaràs bé. Potser quan tornis a olorar la llibertat tornes a convertir-te en un nen “contestón” i mal educat.
Martí: com ho podràs comprovar si no em donés la llibertat?
Mare: tranquil, tu no pateixis per mi. Tu continua callat i ben callat, no et queixis per res del món, i tot, t’asseguro que tot, ens anirà molt i molt bé.
Anaven passant els dies i en Martí en comptes de sentir penediment pel que havia fet, sentia que creixia en ell la ràbia. Una ràbia que s’anava convertint en odi, un odi molt profund cap a la seva mare. L’ambient no millorava, l’aire era molt dens, l’espai angoixant. Cada dia que passava moria una possibilitat de crear afecte i neixien les ganes de venjança
Què li ha estat ferit en la mare perquè actués en tanta duresa?
Molt probablement la mare s’ha sentit ofesa perquè ha estat ferit el seu Ego, ha sentit frustració per què ha hagut un desajust en les seves expectatives, i sent angoixa al veure com se li escapa de les mans el control del seu fill perque, ara ja si ,comença a volar.
Quan ens deixem dominar pel EGO ens allunyem de la nostra ESSÈNCIA, i aleshores surt el nostre pitjor JO.
Els adults que acompanyem infants tenim davant nostre un gran repte, que ens exigeix créixer amb humilitat i deixar anar la supèrbia. Amb ells tenim la oportunitat de poder trobar el nostre equilibri interior i sanar les nostres ferides.
Com podem construir relacions des de la confiança?
Creant espais de ments obertes on poder conversar, des de el respecte, per a poder aconseguir acords en els que tothom es senti guanyador, i on poder permetre’ns el silenci, clau essencial per a obrir la capseta de la reflexió.
Educar des de la prevenció i des de la previsió, i no des de la improvisació.
No perdre mai de vista el nostre objectiu: extraure la llum que l’infant porta dins per a que aquest pugui arribar a ser una persona CAPA*
*Creativa, Amorosa, Pacifica i Autònoma, segons model Ecologia Emocional
“Soc llavor de canvi”
