Avui vull reflexionar sobre el concepte de l’ obediència. Tot seguit pots llegir l’estudi que es va fer sobre l’obediència pel psicòleg Stanley Milgram de la Universitat de Yale.
Els experiments van començar a principis dels anys seixanta, amb l’objectiu de valorar fins a quin punt podria arribar una persona a l’hora d’obeir ordres. Tot plegat va sorgir perquè en aquells anys es jutjaven a militars que havien estat afins al règim d’ Adolf Hitler, i tots ells justificaven les seves accions amb la mateixa excusa: estaven obeint ordres de l’autoritat.
Els participants de l’experiment eren persones d’entre 20 i 50 anys, de tots nivells educatius. Per realitzar l’experiment es van necessitar tres persones:
- el director de la investigació
- el voluntari/participant, la persona que va llegir l’anunci al diari, i que va fer de professor
- i l’alumne, que era un còmplice del director de la investigació, i que es feia passar per participant en l’experiment.
El director li explicà al participant que havia de fer de professor, que ell hauria de castigar amb descàrregues elèctriques a l’alumne cada vegada que aquest falles una pregunta.
A continuació, simulaven un sorteig, cadascun dels dos participants triaven un paper d’una caixa que determinaria el seu rol en l’experiment. El còmplice agafava el seu paper i deia que havia estat designat com a alumne. El participant voluntari agafava el seu, en ell deia “mestre”. De fet en tots els papers posava “mestre”. D’aquesta manera aconseguien que el voluntari amb qui s’experimentava rebés forçosament el paper de “mestre”.
Els personatges de l’experiment estaven separats per un mòdul de vidre. Amb l’ alumne el feien seure i el lligaven amb una espècie de cadira elèctrica. Se li posaven uns elèctrodes pel cos amb crema, “per evitar cremades”, i s’indicava que les descàrregues podien arribar a ser extremadament doloroses, però que no provocarien danys irreversibles. A l’altra banda del vidre estaven el director i el participant, el professor.
Als participants se’ls comunicava que l’experiment estava sent gravat, perquè sabessin que no podrien negar a posteriori el que havia passat.
Tant el professor com l’alumne rebien una descàrrega real de 45 volts, a fi que el professor comproves el dolor del càstig, i la sensació desagradable que rebria el seu alumne.
Tot seguit el director proporcionava una sèrie de preguntes al professor, perquè l’alumne els hi dones resposta. Si la resposta era incorrecta, l’ alumne rebria una primera descàrrega de 15 volts que anirà augmentant en intensitat fins als 30 nivells de descàrrega existents, és a dir, fins a 450 volts. Si responia correctament es passava a la pregunta següent.
El participant, el professor, creu que està donant descàrregues a l’alumne quan en realitat tot és una simulació. L’alumne ha estat prèviament alliçonat pel director perquè vagi simulant els efectes de les successives descàrregues. Així, a mesura que el nivell de descàrrega augmenta, l’alumne comença a colpejar en el vidre que el separa del professor i es queixa de la seva condició de malalt del cor, després udolarà de dolor, demanarà el final de l’experiment, i finalment, en assolir-se els 270 volts, cridarà d’agonia. El que el participant escolta és en realitat un enregistrament de gemecs i crits de dolor. Si el nivell de presumpte dolor assoleix els 300 volts, l’alumne deixarà de respondre a les preguntes i es produiran estretors previs al coma.
En general, quan els “mestres” assolien els 75 volts, es posaven nerviosos davant de les queixes de dolor dels seus “alumnes” i desitjaven parar l’experiment, però la fèrria autoritat del director els feia continuar. En arribar als 135 volts, molts dels professors es detenien i es preguntaven el propòsit de l’experiment. Uns quants continuaven assegurant que ells no es feien responsables de les possibles conseqüències. Alguns participants fins i tot començaven a riure nerviosos en sentir els crits de dolor provinents del seu alumne.
Si el professor expressava al director el seu desig de no continuar, aquest li indicava amb un tó imperatiu:
- Continuï, si us plau.
- L’experiment requereix que vostè continuï.
- És absolutament essencial que vostè continuï.
- Vostè no té cap opció. ‘Ha de’ continuar.
Si després d’aquesta última frase el professor es negava a continuar, es parava l’experiment. Si no, l’experiment s’aturava després que hagués administrat el màxim de 450 volts tres vegades seguides.
En l’experiment original, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, encara que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Tots els professors van parar en algun punt i van qüestionar l’experiment, alguns fins i tot van dir que tornarien els diners que els havien pagat. Cap participant no es va negar rotundament a aplicar més descàrregues abans d’assolir els 300 volts.
L’estudi posterior dels resultats i l’anàlisi dels múltiples tests realitzats als participants van demostrar que els professors amb un context social més semblant al del seu alumne paraven l’experiment abans.
Abans de dur a terme l’experiment, l’equip de Milgram va estimar quins podien ser els resultats en funció d’enquestes fetes a estudiants, adults de classe mitjana i psicòlegs. Van considerar que la mitjana de descàrrega se situaria en 130 volts amb una obediència al director del 0%. Tots ells van creure unànimement que només alguns sàdics aplicarien el voltatge màxim.
El desconcert va ser gran quan es va comprovar que el 65% dels subjectes que van participar com a professors en l’experiment van administrar el voltatge límit de 450 volts als seus alumnes encara que per molts el fet de fer-ho els col·loqués en una situació absolutament incòmoda. Cap participant no va parar en el nivell de 300 volts, límit en el qual l’alumne deixava de donar senyals de vida. Altres psicòlegs de tot el món van dur a terme variants de la prova amb resultats similars, de vegades amb diverses variacions en l’experiment.
L’experiment va plantejar algunes preguntes per a la reflexió:
Com era possible que s’haguessin obtingut aquests resultats?
Quin va ser el motiu pel qual cap dels participants es van negar a administrar les descàrregues elèctriques finals i no van sol·licitar que acabés l’experiment?
Per què no van acudir a revisar l’estat de salut de la víctima sense abans sol·licitar-ne permís?
La conducta dels participants no era agressiva, i es mostraven nerviosos, preocupats per la conducta que estaven tenint, per tant una de les conclusions que va extraure Milgram del experiment va ser que les persones no es veien responsables dels seus actes, elles es veien com persones que estaven executant la voluntat d’altres persones, en aquest cas de l’autoritat.
L’experiment va plantejar preguntes sobre l’ètica de l’experimentació científica en si mateixa a causa de la tensió emocional extrema patida pels participants (encara que es podria dir que l’esmentada tensió va ser provocada per les seves pròpies i lliures accions). La majoria dels científics moderns considerarien l’experiment avui immoral, encara que va donar lloc a valuosos estudis sobre la psicologia humana.
Una persona participant va declarar que “no sabia en absolut perquè ho estava fent. Poques persones s’adonen quan actuen d’acord amb les seves creences i quan estan sotmesos a l’autoritat”
Font: Viquipèdia.
Reflexió:
Actuem obeint a una sèrie d’idees, creences establertes i preconcebudes com a bones, que van ser programades en el passat en el nostre inconscient. Segons últims estudis de neurociència un 95% de les nostres accions són inconscients, només li posem consciència a un 5% de les nostres accions.
Com podem posar més consciència en tot allò que fem?
La meva proposta d’actuació seria deixar d’actuar d’acord amb les nostres creences, i començar actuar d’acord amb els nostres valors. Un dels valors que ens poden ajudar davant situacions de dificultat és el Compromís. El Compromís ens fa moure d’una manera directa, perquè està lligat directament amb allò que volem, amb les nostres necessitats. El compromís ens mou a fer preguntes, a fer peticions, tot arriscant que ens diguin que no. El compromís fa mostrar-nos tal com som, a voltes, en moltes ocasions, vulnerables.
Deixar d’actuar només per les directrius de la ment, i posar-li el cor a tot allò que fem.
Som llavor de canvi.
