A la sortida d’una formació a un col·lectiu sanitari coincideixo amb un company també formador. Tots dos anem a la recerca d’una boca de metro per tornar cap al Penedès. Tots dos tenim pressa. Tots dos volem arribar com més aviat millor a casa perquè la tarda ens toca un altra formació, i volem fer un descans abans de l’altra sessió.
Avui m’he calçat sabata de taló, i, tot i que no és un taló prim sinó ampla, d’uns 4 o 5 cm d’alçada, n’hi ha prou per provocar-me alguna que altra torçada de turmell. El camí fins a arribar al punt del transport públic fa baixada, és un pendent molt pronunciada, i a més estan en obres, per tant, he d’anar sortejant sots, pedres…
Arribem a la boca de metro, i penso “per fi, aquí reduirà la marxa”. Doncs no, ell continua a la seva velocitat, de fet ell no corre, sinó que camina fent gambades. Jo no camino, jo corro literalment, he d’anar fent saltirons per aconseguir anar a la seva velocitat. Quan l’he atrapat no han passat ni cinc segons que ja se’m torna a escapar. Una passa d’ell són tres passes de les meves. Ell va a la seva, i és normal que vagi a la seva. No vull que adeqüi el seu pas a la meva velocitat, de fet gràcies a la seva velocitat hem arribat a temps per agafar el tren. Entenc la situació, no té ulls al darrere, no em veu que vaig traient la llengua. Tampoc li demano que vagi més a poc a poc.
Aquesta situació quotidiana que us presento en el post d’avui ho faig amb tota la intenció de provocar-vos una reflexió. La reflexió no va de com demanar les nostres necessitats, aquesta serà reflexió per un altre post. Quina és la reflexió d’avui si no es aquesta?
En el transcurs del trajecte em va venir a la ment una imatge d’un vídeo que acostumo a projectar en les formacions d’igualtat de gènere. La imatge és la següent: dos esportistes corrents, són un home i una dona, i simulen que corren la carrera de la vida. L’home corre la carrera sense cap obstacle i la dona durant la carrera se li van afegint diferents obstacles. Si el vols visualitzar pots fer-ho fent clic aquí.
Paral·lelament a la imatge escolto una veu interior que em diu “és impossible, no l’atraparàs mai, per molt que vulguis córrer ell sempre t’avançarà, no estareu a la mateixa alçada, té les cames més llargues, els peus més grans, trepitja fort i amb fermesa, i això mostra seguretat!
Aquella satisfacció i alegria que portava per dins perquè la formació havia anat molt bé, se’m transforma amb tristesa i desconfiança amb mi mateixa, m’envaeix la insatisfacció i la inseguretat…
Què podem fer davant una situació que no podem canviar, i no volem caure amb el malestar emocional?
Cada persona té les seves estratègies de protecció i auto-cura que anat adquirint durant vivències i experiències de la seva infantesa, adolescència, l’etapa adulta,… Aquests recursos i estratègies formen part de la seva farmaciola emocional.
Una estratègia o recurs que podem tenir dins la nostra farmaciola és fer-nos preguntes per indagar, fer un diàleg amb nosaltres mateixes i qüestionar-nos si allò que pensem és veritat o és fals. Tot seguit algunes que em venen ara:
- És realment cert que no l’atraparàs mai?
- Com saps que no l’atraparàs mai?
- Com has arribat aquesta conclusió?
- Imagina que t’equivoques, quines conseqüències tindria això per tu?
Després de fer-me diverses preguntes arribo a la conclusió que l’aprenentatge d’aquesta a situació ha estat que: els meus pensaments són això pensaments, són idees, suposicions, i no seran una evidència si jo no els poso en acció.
Si sents que la teva farmaciola emocional és buida, o té pocs recursos i estratègies, emocionals, té solució: en pots aprendre fent un curs de creixement personal, i/o en un procés d’autoconeixement mitjançant sessions de Coaching.
Perquè al final em pregunto, que hem vingut a fer aquest món si no aprendre?
Soc una llavor de canvi.
