Com el misteri de les arracades i els mitjons desaparellats, avui no em trobo, em busco i no em trobo.
Com el misteri de les arracades i els mitjons desaparellats no sé en quin moment em vaig perdre.
Estic perduda dins un pou profund i fosc, atrapada en un caminar circular sense parar, estancada en pensaments negatius obsessius: per on?…, perquè? …. Noo!!!…..
Mentre camino “en bucle” prenc consciència del meu cos i noto que les cames es debiliten. La buidor s’ha fet molt gran, pesa molt i percebo que hi ha quelcom que em xucla cap a dins. Penso que són el dolor i la tristesa.
Em desequilibro i caic a terra exhausta. Avui la desesperança ha quedat enganxada en el meu pit. No puc respirar, m’ofego i al mateix temps sento un dolor molt intens a la boca de l’estómac; tinc moltes ganes de vomitar. Acabo vomitant fel.
Ploro sense parar, sense cap motiu aparent. He de fer moltes coses avui, però no em puc concentrar a fer-ne cap.
A vegades vull accelerar el procés, fent veure que no estic sentint el que estic sentint, o fent veure que no passa res, desconnectant-me de la meva part afectiva. Però això encara em fa sentir més buida i aleshores aquest buit s’omple de relacions tòxiques, d’activitats insanes i aleshores aquella buidor encara pesa més.
Estic convençuda que trobaré la porta de sortida quan deixi de mirar-me els peus, perquè aquesta porta, per vivències anteriors, sé que sempre hi és. Aleshores l’obriré, entrarà un raig de llum que il·luminarà el camí que em farà més gran, més valenta.
La solució per a mi, i per a tu, per si et serveix:
1. Legitimo allò que sento, deixo que s’expressi i prenc consciència quina és la informació que em porta. Què em fa mal exactament?
2. Visc l’instant present. Deixo d’aferrar-me a aquell desig: “allò que podia haver estat i no ha estat”, perquè no estarà mai. I deixo d’idealitzar el passat.
3. Ser honesta amb mi mateixa i els altres. Deixo d’auto enganyar-me i magnificar allò que va ser molt petit.
4. Deixo anar la culpa i començo a responsabilitzar-me de la meva part, d’allò que em pertoca a mi
5. Deixo d’esperar que la situació canviï o que una persona canviï
6. Miro el que Sí tinc i em desprenc de tot allò físic que m’aporta malestar.
7. Em poso frases que m’apoderin: ara soc jo la meva prioritat.
8. dedicar-me temps a mi per descobrir què vull a partir d’ara.
9. Em permeto estar temps a soles amb mi mateixa per coneixem, i així aprendre a estimar-me, cuidar-me i valorar-me.
10. Accepto la realitat que hi ha.
“Soc llavor de canvi”
