Percebo en l’ambient una certa nostàlgia reivindicativa de l’esforç. Molts portaveus ho reclamen com el gran valor a recuperar, d’altres l’enyoren com la qualitat perduda. Els joves d’avui semblen encarnar una joventut que no s’esforça, i el prototip per excel·lència és el jove escarxofat al sofà durant una bona part del dia, en una situació en la qual no se sap molt bé on acaba el seu cap i on comença el coixí.
A vegades em pregunto si l’esforç és, certament, un valor, una qualitat a fomentar, un tret a polir o una actitud a desenvolupar.
La veritat és que la naturalesa opera amb el principi del «mínim esforç» o «economia de l’esforç». El vent pot bufar amb gran força, però ho fa sense esforç; la pluja pot arribar a caure impetuosament, però sempre ho fa «pel seu propi pes», sense empènyer
Si l’esforç, en si mateix, fos un valor, seria desitjable realitzar-ho tot esforçadament, amb més crispació i tensió, amb el major desgast.
La veritat és que la bellesa sorgeix quan els moviments es realitzen de manera fluida, gairebé sense esforç. Una dansa executada de manera esforçada perd el seu encant, un intèrpret que es baralla amb el seu instrument o que s’ha d’esforçar a fer-lo sonar no sedueix el públic. Un actor que sobreactua, que no és espontani ni natural, que ha d’esforçar-se a semblar el que representa, no convenç ni atrapa l’espectador.
En la pedagogia, com en la vida en general, hauríem de ser, potser, una mica més naturals, i no exaltar ni enaltir els sobreesforços, sinó encoratjar la dedicació, la paciència, la perseverança, la voluntat, l’autodisciplina, l’autodomini i un lliurament sense reserves.
No promoc en la meva pedagogia «esforç», però sí la «força d’una dedicació amorosa en el treball que es realitzi».
El repte està a saber generar en el nostre cor una certa «força» o «voluntat» de fer, alimentar les nostres accions i tasques amb les ganes extretes del pou de les pròpies motivacions internes.
Una mena de «força sense esforç».
Tot el que és valuós suposa dedicació i entrega.
Estimar el que fem i que el que fem sigui fruit del nostre amor.
L’activitat com a batec d’un cor enamorat d’allò que fa i a la qual cosa es lliura «en cos i ànima», un treball que pot arribar a sostenir no en «esforços» sinó en «passions».
L’esforç convoca el múscul, l’entrega és una invocació del cor.
Text del llibre La sabiduría del vivir, de José María Toro, i que també trobaràs en el meu llibre Nervis a la Graderia
