L’any 2019 les meves criatures van fer 16 i l’altre 18, l’any que vaig prendre consciència què volia dir “deixar anar el fil i començar a volar”.
És habitual escoltar de molts pares i mares dir: “Ara no, però quan en Marc faci tres anys aleshores farem…”, o “quan en Marc faci sis serà diferent perquè…”, “Els nou farem…”, ” enfocats en allò que serà l’infant en un futur, deixant de viure el present, esperant que canviï allò que no accepten. Fen suposicions de com aniran les coses, i sobre aquestes van creant solucions. Però realment el que acaba passant no és ni el 50% d’allò que havíem especulat o suposat, precisament perquè no hi ha un argument que sigui un fonament objectiu, si no que són només pensaments o idees d’allò que podria ser. I quan no passa allò que esperem que passi ens genera frustració, ràbia i queixa.
El que els altres decideixen fer no està a les nostres mans, i si volem que els nostres infants siguin persones independents hem de deixar de controlar el que ells i elles fan, i si ens entossudim a dirigir les seves vides prendre’m mal. Nosaltres, els adults som el vehicle perquè ells puguin arribar aquest món, i la nostra feina es acompanyar-los a que trobin el seu camí. Durant l’etapa de la infància hem de construir uns bons fonaments, cal dona’ls-hi de recursos per tal que les criatures tinguin les suficients eines per decidir el que voler fer amb la seva vida. Ells han de saber que nosaltres sempre estarem al seu costat, ni davant ni darrere, ni estirant ni empenyent.
Passa amb un instant, de sobte veus que ha desaparegut la criatura, a casa ja no veus aquell marrec, ja no veus aquell infant, sinó de sobte veus a una persona que et mira als ulls, i et parla d’una manera diferent, i tu per escoltar-la ja no et cal ajupir-te, i pots mantenir una discussió, una conversa intel·ligent i enriquidora. Està tan alta com tu, i et continua parlant però tu no l’escoltes perque en aquest moment estàs més atenta d’escoltar els teus pensaments, que et diuen: com ho has fet?, com has arribat fins aquí?, on és la criatura?, què allò que t’està explicant la teva filla o el teu fill de setze anys.
T’adones que ha creat els seus propis criteris, els seus punts de vista, les seves opinions, molt diferents de les teves, i que moltes no les comparteixes, però és precisament per això, perquè els seus criteris son molt diferents dels teus vol dir que has fet la feina ben feta. Doncs li has donat allò que necessita per resoldre les dificultats de la vida, esperit crític i autonomia emocional. T’adones, que ja pots deixar anar el fil perquè ella pugui volar sola.
I quan deixés anar sents mareig, angoixa, tristesa, por, molta por, com si et trobessis davant d’un penya-segat. En aquell precís moment apareixen molts sentiments desadaptatius, però als que no et pots permetre quedar-te atrapada, perquè aquesta vida no es la teva és la seva. Tot canvia quan prens consciència del perquè estàs deixant anar, aleshores apareix l’Amor i altres sentiments com la satisfacció, l’orgull, i la llibertat. És el moment de deixar anar per estimar.
“Soc llavor de canvi”
