El propòsit d’escriure fa temps que em volta pel cap, crec recordar que des de l’adolescència, es a dir que fa una pila d’ anys. Somiava desperta, tancava els ulls i m’imaginava en una habitació petita i acollidora, en la que hi havia una estanteria plena de llibres, una taula rodona amb una llum de sobretaula. Damunt la taula una màquina d’escriure, papers arrugats manuscrits, i un cendrer en el que hi havia la última cigarreta que fumejava perquè era mal apagada, i omplia l’habitació de fum i olor a tàbac. Una olor que, en els meus temps de fumadora, em connectava amb el plaer. A casa dèiem, que el fumar era un vici heretat de la branca “Navarro”.
En aquells temps per a mi fumar no era un hàbit, sinó un ritual associat amb el plaer, la calma, la pau interior, i connectat amb els cinc sentits. Mai fumava abans de dinar, sempre desprès de l’àpat del migdia. Quan ja tenia el cafè damunt la taula treia de la caixa de cigarrets una cigarreta, que abans de res, li donava uns copets per tal de premsar el tabac i tot seguit l’ olorava intensament durant uns quants segons. Com a mínim, em passava la cigarreta per davant del nas un parell de vegades. En aquests moments ja començava a intuir l’èxtasi. Molt lentament em posava la cigarreta entre els meus llavis, i esperava uns segons per encendre-la, perquè volia sentir el gust de la cigarreta abans d’ escoltar el soroll que feia el cremar-se el tabac. Finalment, la primera xuclada: Brutal, impressionant! .
I com a tot ritual, per a que estès mantingut amb el temps, es va iniciar amb una creença potent darrera: “Sóc diferent” Tot i que semblaria que aquesta frase “sóc diferent” hauria de ser una frase potenciadora, per a mi no ho era, doncs reforçava una manera de ser que m’apartava de persones que jo estimava.
Ara fa un parell d’anys que aquest ritual es fora de la meva vida, i també la creença. Tot i que us he de confessar que encara algun dia recordo l’ olor de tabac, i m’hi imagino que entre els meus dits tinc una cigarreta. En definitiva desitjo moltes vegades aquella zona coneguda i confortable que em portava a actuar segons la mirada de les persones que m’envoltaven.
Avui em dic “Soc única i irrepetible”, i trio jo l’ etiqueta que vull portar. Des de aquesta mirada em sento capaç de fer realitat el meu propòsit: escriure.
Aquest és el vehicle que em portarà al meu destí.
Avui començo a caminar per arribar al meu destí, amb una motxilla plena de idees, entusiasme, i il·lusions.
Moltes gràcies.
Soc llavor de canvi
